1. Compromís a favor d’una cultura de no-violència i de respecte a tota vida
Innombrables persones de totes les religions i regions de la Terra procuren fugir de l’egoisme i portar una vida caracteritzada per un compromís a favor dels seus congèneres i del món que els envolta. Malgrat això, en el món d’avui l’odi és il·limitat, com l’enveja, la rivalitat i la violència, no només entre individus, sinó també entre grups socials i ètnics, entre classes i races, nacions i religions. L’ús de la força, el tràfic de drogues i el crim organitzat, sovint equipat amb les possibilitats tècniques més modernes, adquireixen dimensions planetàries. A molts llocs es governa encara mitjançant l’exercici del terror “des de dalt”: els dictadors violenten els seus pobles, s’estén la violència institucional. Fins i tot en alguns països en què existeixen lleis que garanteixen les llibertats individuals es tortura els presoners, es practica mutilacions, s’assassina els ostatges.
A) Però gràcies a les grans i antigues tradicions religioses i ètiques de la humanitat ens ha arribat un manament: no mataràs! O, dit positivament, respecta la vida! Traiem, doncs, les conseqüències d’aquest antiquíssim precepte. Tot ésser humà té dret a la vida, a la integritat corporal i al lliure desenvolupament de la seva personalitat sempre que l’exercici d’aquest dret no lesioni els dels altres. Cap ésser humà té dret a maltractar físicament o psíquicament un altre, a lesionar-lo o, no cal dir, a matar-lo. I cap poble, cap estat, cap raça, cap religió té el dret de discriminar, “depurar”, exiliar ni, naturalment, exterminar una minoria d’una altra condició o un altre credo.
B) Certament, allà on hi hagi humans hi haurà sempre conflictes. Però, com a principi, aquests conflictes s’haurien de resoldre sense recórrer a la violència sinó en el marc d’una ordenació jurídica. Això val tant per als individus com per als estats. Als dirigents polítics se’ls exigeix més que a cap altre que s’atinguin a l’ordre jurídic i s’entestin a aconseguir solucions pacífiques, en la mesura que sigui possible no violentes, en el marc d’una ordenació de pau internacional, que al seu torn ha de ser salvaguardada i defensada davant dels violents. La carrera d’armament és un camí equivocat; el desarmament, un imperatiu del
moment present. Que ningú no s’enganyi: no és possible la supervivència de la humanitat sense una pau mundial!
C) Per això el jovent hauria d’aprendre ja en la família i a l’escola que la força mai no pot ser mitjà de confrontació amb els altres. Només així es pot establir una cultura de la no-violència.
D) La persona humana és immensament valuosa i absolutament mereixedora de protecció. Però la vida dels animals i de les plantes, que juntament amb nosaltres habiten aquest planeta, també mereix salvaguarda, conservació i cura. L’explotació desenfrenada dels elements bàsics naturals, la destrucció despietada de la biosfera i la militarització del cosmos són un crim. Com a humans -amb la vista posada en les generacions venidores- tenim una responsabilitat especial envers el planeta Terra i el cosmos, l’aire, l’aigua i la terra. En aquest món tots estem implicats recíprocament i depenem els uns dels altres. Cadascun de nosaltres depèn del bé de la col·lectivitat. Per això no té sentit proclamar la sobirania humana sobre la natura i el cosmos, sinó que al contrari hauríem de lliurar-nos a fomentar la comunitat humana amb la natura i el cosmos.
E) Ser veritablement humà, segons l’esperit de les nostres grans tradicions religioses i ètiques, significa ser afable i obert a la cooperació, en la vida privada i en la pública, no ser mai desconsiderat i brutal. Cada poble, cada raça i cada religió ha de tributar a les altres tolerància i respecte, i fins i tot estima i consideració. Les minories, siguin de tipus racial, ètnic o religiós, necessiten la nostra protecció i estímul.