Molts éssers humans de totes les regions i religions s’esforcen a practicar la solidaritat recíproca i a portar una vida de treball i de fidelitat en el seu quefer professional. Malgrat això, en el món d’avui la fam, la pobresa i la necessitat són il·limitades. La culpa que això sigui així no recau només en l’individu. També en són culpables, i molt sovint, unes estructures socials injustes. Hi ha milions de persones que no tenen feina. Molts altres milions són explotats amb feines mal remunerades, confinats en els marges de la societat i obligats a existir amb un mínim de possibilitats. En molts països les diferències entre rics i pobres, entre forts i dèbils, són aclaparadores. En un món com el nostre, en què tant el capitalisme desenfrenat com el socialisme estatal totalitari han soscavat i destruït molts valors ètics i espirituals, creix un afany de lucre desmesurat i una rapacitat sense fre, juntament amb una ideologia materialista del progrés que es manifesta en una creixent exigència a l’estat sense la contrapartida d’una exigència de compromís personal. La corrupció s’ha tornat un veritable càncer social no només en els països en via de desenvolupament sinó també en els industrialitzats.
A) En aquest context, les tradicions religioses i ètiques més antigues i importants de la humanitat ens han transmès un manament: no robaràs! Dit en un sentit positiu: obra amb justícia i sense doblegar-te. Traiem, doncs, les conseqüències d’aquest antic precepte. Cap ésser humà pot atribuir-se un dret a robar a ningú, sigui quina sigui la manera de fer-ho, ni pot atemptar contra la propietat aliena ni contra la propietat comuna. Ningú no pot tampoc, donant la volta al precepte, fer un ús arbitrari dels seus propis béns sense tenir en compte les necessitats de la col·lectivitat i de la Terra.
B) Allà on regna una pobresa extrema creix aviat el desemparament i la desesperació i es multipliquen els robatoris per una simple raó de supervivència. On s’acumulen de manera incontrolada poder i riquesa sorgeixen molt aviat entre els desafavorits i marginats sentiments d’enveja, actituds ressentides, un odi mortal i fins i tot tendències a la rebel·lió. Tot això condueix a un cercle infernal de violència i contraviolència. Que ningú no s’enganyi: no és possible la pau mundial sense una justícia mundial!
C) Per això el jovent ha d’aprendre ja, en la família i a l’escola, que la propietat, per exigua que sigui, té les seves obligacions. El seu ús ha de contribuir també al bé comú. Només així es pot construir un ordre econòmic just.
D) Un canvi decisiu d’una situació que afecta els més pobres del planeta, el nombre dels quals arriba a mil milions i inclou una majoria de dones i infants, requereix que les estructures de l’economia mundial es configurin d’una manera més justa. No n’hi ha prou amb la beneficència individual i els projectes d’ajut aïllats, per molt imprescindibles que resultin. Perquè s’arribi a un equilibri just cal la participació de tots els estats i l’autoritat de les organitzacions internacionals. La crisi del deute, així com la pobresa dels Segon Món, ara en procés de dissolució, i sobretot la del Tercer Món, han de ser reconduïdes i rebre una solució satisfactòria per a totes les parts. Certament els conflictes d’interessos continuaran sent inevitables també en el futur. Però al marge d’això els països desenvolupats haurien de distingir entre consum necessari i consum desenfrenat, entre un ús social i un ús insolidari dels propis béns, entre l’aprofitament justificat i el consum injustificat dels recursos naturals, entre una economia de mercat purament capitalista i una economia de mercat amb caràcter social i ecològic. Però també els països en via de desenvolupament necessiten un examen de consciència nacional. Ens queda clar a tots que, mentre hi hagi dominadors que oprimeixin els dominats, institucions que esclafin les persones i un poder que sufoqui el dret, no hi haurà més remei que recomanar una actitud de resistència que, en la mesura del possible, s’exerceixi sense violència.
E) Ser veritablement humà, segons l’esperit de les nostres grans tradicions ètiques i religioses, significa que: · En lloc del recurs a la força econòmica i política en una lluita despietada per conquerir el poder, s’ha de fer servir aquesta mateixa força al servei de les persones. Aquesta projecció ha d’estar animada per un esperit de compassió envers els que pateixen i una sol·licitud especial cap als pobres, minusvàlids, ancians, refugiats, abandonats. · En lloc d’una concepció pura del poder i d’una política de dominació brutal, han d’imperar el respecte mutu, un raonable equilibri d’interessos i una voluntat oberta a la mediació i a la consideració recíproca. · En lloc d’un insaciable afany de diners, prestigi i consum, cal redescobrir el sentit de la mesura i de la moderació, perquè l’ambiciós perd la seva “ànima”, la seva llibertat, el seu assossec, la seva pau interior i, amb això precisament, el que el constitueix en persona.