El dia 23 d’octubre ens vam trobar gent de diferents confessions i conviccions, entorn el drama de les persones mortes al Mediterrani, i l’èxode de les refugiades pel camins d’Europa.
No era una conferència o una trobada reivindicativa, com tantes en les que hem participat els darrers mesos:
Per una part, volíem que fos una trobada simple, senyal de que davant el drama no ens aïllem, sinó que cerquem l’altre, per fer camí junts.
Per una altra, ens volíem trobar com a creients, des de les diferents confessions, i també des de conviccions sense expressió religiosa; compartint estona de silenci, d’homenatge i obertura a l’altre, escoltant-nos en les paraules que ens donen vida…
També era una ocasió d’expressar la nostra solidaritat, participant en la recollida d’aliments de la “Setmana de la Solidaritat de l’Hospitalet”
Començant amb unes colpidores imatges, acompanyades de la música d’Amazing Grace (record d’altres esclavituds, i respostes compromeses), vam establir el primer diàleg silenciós entre nosaltres: Els caps que s’anaven movent, a ressò de les imatges, deien el que les nostres paraules no sabien comunicar en l’idioma de l’altre.
Des d’aquest silenci, i enmig de silencis, vam sentir unes paraules de l’Evangeli (“…era foraster, i em vau acollir”), de l’Alcorà (…alliberar un esser humà de la esclavitud, o alimentar en temps de penúria a un parent orfe, o un pobre indigent…), una reflexió del company de Brahma Kumaris, i una pregària dels amfitrions de l’Església Evangèlica.
Vam acabar amb la lectura d’un poema que ens havien donat a una trobada de “Stop Islamofobia”
Que el horror no me paralice
Que la desconfianza no selle mis labios
y pueda explicarte mis miedos
Para que me entiendas
Que el recelo no ensordezca mis oídos
y puedas explicarme tus miedos
Para que te entienda
Que olvidemos nuestros miedos
y construyamos esperanzas
Que el terror no congele mis piernas
y mis pasos anden el espacio
Que separa mi casa de tu casa
Que el pánico no cierre mis párpados
y pueda ver mis ojos reflejados en tus ojos
Fundiendo las miradas
Que el terror no detenga mis brazos
y pueda abrazarte y que me abraces
Para que seamos un solo cuerpo
Que la cobardía no nos robe el futuro
y que el camino nos lleve muy lejos
El silenci que ens havia acompanyat tot l’acte, semblava que no ens volgués deixar: S’havia acabat, però ens faltava alguna cosa.
La crida a fer pinya per a la foto va trencar el gel, i va donar pas a les ganes de comunicar-nos, i a una bona estona de trobada distesa
“Foto de família” a la que cal destacar, a més de l’acollida dels amfitrions, la comunitat de l’Església Evangèlica Betel, l’amplia representació de la comunitat veïna del Centre Islàmic Camí de la Pau, entre altres…
